Tallem gel amb fil de cuca

tronc

No us heu fet mai la pregunta de com és possible que un patinador llisqui sobre el gel amb tanta facilitat i tanta rapidesa? Com s'ho fan per no perdre pràcticament velocitat degut a la fricció? Perquè no lliscaríem igual si entréssim a la pista de gel amb uns esquís als peus?

Anem a resoldre aquests dubtes amb un experiment molt i molt senzill

Som-hi!

Materials
  • Un glaçó
  • Fil de cuca (el de pescar), en necessitarem uns 25cm aproximadament.
  • Dos petits pesos per lligar a extrem i extrem del fil de cuca.
  • Un got de vidre
  • Un plat per evitar un mullader a la cuina.

Procediments:
  • Col·loquem el got girat a sobre el plat i hi posem al damunt el glaçó acabat de treure del congelador.
  • Lliguem els dos petits pesos als extrems del fil de cuca.
  • Posem el fil de cuca a sobre el glaçó fent que els dos pesos caiguin per un i l'altre costat del got. D'aquesta manera el fil de cuca quedará tensat fent força a la part superior del glaçó.
  • Esperem 5 minuts i n'observem el resultat.

Resultat i conclusions

Com heu pogut observar, el glaçó s'ha partit literalment per la meitat, just per la zona on hi havia el fil de cuca. La pressió del fil de cuca sobre el gel ha estat el responsable que s'hagi fos per aquest lloc i no per un altre lloc. L'explicació és ben senzilla. Quan fem pressió sobre una superfície, forcem el moviment de les molécules que formen el material (en el nostre cas: aigua). Aquesta acceleració del moviment de les partícules, n'augmenta la temperatura, i en el cas del gel, el fon donant com a resultat aigua líquida.

Aquest mateix procés és el que es dóna sota uns patins de gel (hockey skates), just entre la làmina d'acer i el gel. Quan més estreta és aquesta làmina, més pressió s'exerceix sobre la superficie del gel (recordem que Pressió = Força/Superfície), i per tant, més augmenta la temperatura en aquest lloc, fonent momentàniament l'aigua i fent que el patinador llisqui suaument i ràpidament sobre una fina capa d'aigua.


Alb.


Els continents es mouen? ... Oi tant!

tronc

Està clar que vivim a la societat del "si no ho veig, no m'ho crec". Si us dic que sóc l'home més fort del món segurament ho posareu en dubte fins al dia que sigui capaç de demostrar-vos-ho, oi?

Però quan aquest eslògan l'apliquem a la geologia llavors tenim greus dificultats per justificar determinats fenòmens que succeeixen a la natura a un ritme molt lent, extremadament lent, tan lent, que és pràcticament impossible de visualitzar-los. Així doncs, parlar del moviment de les plaques tectòniques que formen l'escorça terrestre es converteix en un discurs certament volàtil per a tota persona desitjosa de justificacions.

Però tot es pot arribar a explicar, així que, anem per pams. El radi de la Terra és d'uns 6.400km. L'escorça però, tan sols n'ocupa entre uns 30 i 40km, la qual cosa la converteix en una capa relativament prima. Perquè us en feu una idea, seria una proporció semblant a l'existent entre la pela d'un préssec i el volum total del préssec.

Aquesta escorça està fragmentada en plaques litosfèriques i aquestes, curiosament, es mouen literalment "surant" sobre l'Astenosfera, una capa fluïda (magma) situada al mantell superior. La velocitat i direcció del moviment d'aquestes plaques varia en funció del punt de la Terra a on ens trobem. A la península Ibèrica, per posar un exemple, el moviment és a raó de 27mm anuals en direcció 50º Nord. Vaja, que ho fa a la mateixa velocitat a la que ens creixen les ungles (uns 0,6mm cada setmana, aproximadament). Així doncs, i fent una senzilla regla de tres, podem concloure que, cada 100 anys i sense moure'ns de casa, ens desplacem 2,7m cap al nord!

Però, per què es mouen les plaques? ... Fem-ne un senzill experiment i així ho entendrem.

Som-hi!

Materials
  • 1 paella d'uns 25cm de diàmetre
  • Oli d'oliva (suficient quantitat com per omplir 2 o 3mm la superfície de la paella)
  • Purpurina (dues o tres cullerades de cafè)
  • Una font de calor (vitroceràmica o foc).

Procediments:

  • Omplim la paella amb 2 o 3 mm d'oli d'oliva.
  • Tirem 2 o 3 cullerades de purpurina a l'oli i ho barregem bé.
  • Col·loquem la paella a la font de calor i al cap d'una estona n'observem el resultat.

Resultat i conclusions

Quan l'oli de la base de la paella s'escalfa, es dilata, disminuint així la seva densitat i fent que ascendeixi. En arribar a la superfície, es refreda i baixa pels laterals formant uns peculiars moviments cíclics en forma de bolet que són fàcilment visibles si hi hem tirat partícules sòlides (en el nostre cas, purpurina). Aquests corrents són anomenats corrents de convecció i originen el procés conegut com la Convecció de Bénard. També podem observar-los quan tenim pasta en una olla bullint o a la mateixa superfície del Sol.

El magma present a l'Astenosfera s'escalfa degut a l'energia interna del planeta fent que es generin importants corrents de convecció just a sota les plaques tectòniques. Aquesta convecció força el moviment lent i continuat de les plaques litosfèriques. És així de senzill.


Alb.
Avalua, avalua't

Alerta, el volcà entra en erupció!

tronc

Un volcà no és res més que una fisura de l'escorça terrestre que està en contacte amb una zona magmàtica. La pressió que hi ha a l'astenosfera fa ascendir el magma fins a sortir a la superfície terrestre en forma de lava a unes temperatures compreses entre els 700 i 1200ºC, Deú ni dó!

Tot i que el magma té una fluidesa al voltant de 10.000 vegades superior a la de l'aigua, quan surt a l'exterior és capaç de lliscar com si d'aigua es tractés. La viscositat del magma ve donada pel seu grau d'acidesa. Així doncs, magmes molt bàsics (amb poca quantitat de Silice) són molt líquids, mentre que magmes molt àcids (amb gran quantitat de Silice) són més espessos. Això fa que, quan surtin a la superfície, originin diferents tipus de colades de lava, com poden ser l'aa (o escoriàcea), la pahoehoe (o cordada), o la l'encoixinada (o pillow-lava). Alhora, es podran originar diferents tipus de volcans. Els més coneguts són els del tipus hawaià, vulcanià, peleà i estrombolià.

Veure un volcà actiu en plena erupció és molt i molt perillòs. Més del que ens pensem! La lava, si és fluïda, pot recórrer molts metres en pocs segons. Si, pel contrari, la lava és espessa, l'erupció vindrà acompanyada de perillosíssimes explosions volcàniques degudes a les bombolles de gasos literalment atrapades en un medi extremadament espès.

Ara bé, si sous amants dels volcans però no voleu estar exposats a una situació d'alt risc, teniu l'opció (molt menys perillosa) de reproduir un petit volcà a escala, i ho podeu fer amb materials tan simples com vinagre, farina, aigua i una mica de bicarbonat.

Som-hi!

Materials
  • Ampolla de plàstic de 33ml
  • Vinagre
  • Bicarbonat de Sodi (és el bicarbonat de cuina)
  • Una mica de pebre vermell
  • Farina
  • Aigua

Procediments:

  • S'omple l'ampolla amb aigua, més o menys fins a 1/3 del seu volum. La resta, l'omplim amb vinagre i finalment hi tirem una cullerada de pebre vermell per a donar coloració vermella a la nostra "lava". Per donar consistència a la lava i que l'aspecte final sigui espumós, hi tirarem una mica de farina augmentant d'aquesta manera la densitat del fluïd.
  • Un cop la mescla preparada, hi tirem un parell de cullerades de bicarbonat de Sodi i n'observem el resultat.

Resultat i conclusions

L'erupció volcànica que hem observat a la boca del volcà no és res més que una simple reacció química. El vinagre (l'àcid acètic - CH3-COOH) amb presència d'una base (el bicarbonat de Sodi - NaHCO3), reacciona originant una sal ionitzada (l'acetat de Sodi - CH3COONa), aigua (H2O) i diòxid de Carboni (CO2), aquest últim en forma de gas que és qui empeny la lava.

Un cop entesa la reacció química i havent-ne vist el resultat, si volem podem complementar l'experiment construint un con volcànic amb pasta de paper que "vesteixi" l'ampolla. Igualment, també podem experimentar com sortiria la lava si la boca del volcà fos més petita o més gran. Això ho podem fer foradant el tap de l'ampolla i tapant l'ampolla just abans d'afegir el bicarbonat.


Alb.
Avalua, avalua't

Construim una brúixola

tronc

Perdre's al bosc és una de les experiències més desconcertants, i alhora fascinants, que un pot viure al llarg de la seva vida.

Si, a més a més, és de nit, el cel està tapat i no podem veure l'estrella polar per tal d'orientar-nos, llavors encara se'ns compliquen més les coses. Però si portem a sobre una ampolla de vi, un petit kit de costura, uns walkmans, un plat de plàstic i una mica d'aigua, llavors, estarem salvats!. Suposo que el tema serà portar tot això a sobre (bastant improbable), però vaja, el que està clar és que amb aquests ingredients ens podrem construir una autèntica brúixola per tal d'orientar-nos.

Som-hi!

Materials
  • 1 tap suro d'una ampolla de vi (els de cava no van bé)
  • Una agulla de cosir
  • Un iman (el màxim de potent possible)
  • Un cúter (o tisores)
  • Un recipient de plàstic (un plat o una palangana petita)
  • Una mica d'aigua (la suficient per que el tap suri)

Procediments:

  • Agafem l'agulla de cosir i freguem un dels seus extrems amb l'iman. Ho hem de fer durant aproximadament uns 3 minuts, sempre en la mateixa direcció i només sobre un dels extrems de l'agulla (no al llarg de tota l'agulla).
  • Clavem l'agulla al tap de suro (pel costat llarg) per tal de crear un "peculiar" salva-vides a l'agulla que l'ajudi a surar dins l'aigua. Per anar bé, l'agulla hauria de sortir pels dos extrems del tap de suro. Si no sortís, retallem el tap de suro amb el cúter fins que així passi.
  • Omplim el plat amb aigua, la suficient com per que el tap de suro, un cop dins l'aigua, no toqui al fons.
  • Quan l'aigua estigui ben calmada, col·loquem suaument el tap de suro a dins. Veurem que, mica a mica, el tap anirà girant fins a indicar-nos la direcció Nord-Sud.

Resultat i conclusions

Quan freguem l'agulla amb l'iman, li estem passant temporalemnt les propietats magnètiques, convertint-la d'aquesta manera en una autèntica agulla imantada, igual com les que hi ha a dins les brúixoles. Si llavors col·loquem l'agulla en un ambient de "certa ingravidesa", en un medi amb poques forces de fricció com pot ser l'aquàtic, aquesta girarà sense cap dificultat indicant-nos la direcció exacte del pol nord magnètic terrestre (recordeu que no es troba a la mateixa posició que el pol nord geogràfic - punt d'entrada de l'eix de rotació de la Terra).

Alb.
Avalua, avalua't

Pinya-colada d'ADN

tronc

La Pinya-colada és una beguda alcohólica que es prepara principalment a partir d'alcohol i suc de pinya. Des de 1978 és la beguda oficial de Puerto Rico. Però el que potser no saben els portoriquenys és que utilitzant els mateixos ingredients podem fer un dels experiments més sorprenents amb l'ADN com a protagonista.

L'ADN (àcid desoxiribonucleic), o també anomenat DNA, és la molècula que emmagatzema tota la informació del nostre cos. Es tracta d'una doble hèlix formada per dues cadenes de polinucleòtids complementàries i antiparal·leles, que es troben connectades entre si per ponts d'hidrogen, unes unions químiques més febles que els enllaços covalents.

Tot i que les fibres de DNA són molt petites, es poden arribar a observar amb un microscopi òptic quan aquestes es compacten formant els cromosomes durant el procés de divisió cel·lular. Tot i així, existeix un mètode per poder-les observar a ull nu. Anem-lo a veure!

Som-hi!

Materials
  • Entre 1 i 3 fetges de pollastre
  • Detergent líquid (pot ser el "fairy" de tota la vida)
  • Suc de pinya (amb uns 250 ml en tindrem de sobres)
  • Alcohol etílic 96º
  • Batedora
  • Colador de cuina
  • Recipient de plàstic transparent o de vidre (pot ser el típic "got de cubates" o una copa de cava)
  • Vas de precipitats graduat o equivalent (pot ser un biberò de nadons)

Procediments:
  • Agafem el fetge de pollastre i en fem trossets petits. Els col·loquem a la batedora i hi anem afegint aigua, a poc a poc, fins a obtenir una consistència cremosa. Ho batem uns 10 segons.
  • Posem la crema de fetge en el vas de precipitats passant-la per un colador per separar-ne les parts que no s'han triturat del tot. En mesurem la quantitat obtinguda i hi afegim una quarta part del volum que tinguem en detergent líquid (per exemple: si tinguéssim 80ml de crema hi afegiríem 20ml de detergent líquid).
  • Barregem suaument fins a obtenir-ne una mescla més o menys homogènia.
  • Afegim a la mescla una cullerada de suc de pinya i barregem amb molta cura i suavitat durant uns 5 minuts. Si barregéssim massa ràpid o amb massa força trencaríem les fibres d'ADN i l'experiment no ens sortiria bé.
  • Tirem la mescla en un recipient de vidre o plàstic transparent. L'omplim més o menys fins a la meitat.
  • Inclinem lleugerament el recipient i, amb molta i molta cura, afegim alcohol fent-lo lliscar per la paret del recipient, fins a omplir-lo fins a dalt. És important evitar que es barregi l'alcohol amb la mescla d'abaix. D'aquesta manera ens quedaran dues fases ben diferenciades: la crema de fetge a baix i l'alcohol a dalt.
  • Esperem uns minuts fins que comencem a veure uns filaments blancs dins que surten de la mescla de fetge i ascendeixen lentament a través de l'alcohol. Estem observant l'ADN!

Resultats i conclusions

Quan batem els trossos de fetge el que hem fet ha estat una separació mecánica de les cèl·lules (les separem unes de les altres).

L'ADN està dins el nucli i aquest està rodejat per una doble membrana (la coberta nuclear) i per la membrana citoplasmàtica cel·lular, totes dues de naturalesa lipídicoproteïca. Per poder arribar a l'ADN cal que primer trenquem aquests "sacs", i què millor per fer-ho que amb un bon detergent antigreix. Els lípids que formen les membranes queden atrapats per afinitats químiques (ambdos tenen caps polars i cues apolars) en forma de micel·les de sabó i fosfolípids. Les proteïnes presents a les membranes, alhora, també hi queden atrapades.

Resultat: les membranes es desintegren literalment deixant al descobert tot el material genètic de la cèl·lula (l'ADN), i també una pila de proteïnes i sacàrids.

Arribats a aquest punt, la Bromelina present al suc de pinya farà la resta. La Bromelina és un enzim (concretament una cisteïna proteasa) capaç de digerir les proteïnes trencant els seus enllaços peptídics fins a arribar a obtenir un munt d'aminoàcids lliures. Es comporta com la Proteinasa K, digerint les proteïnes pero alhora inactivant les nucleases que degradarien l'ADN durant la seva extracció. Per la seva banda, l'ADN present al nucli pot trobar-se empaquetat en diferents graus de compactació, i aquesta compactació s'aconseguiex gràcies a unes proteïnes globulars anomenades histones. Així doncs, després d'incorporar el suc de pinya al nostre peculiar còcktel, l'ADN perdrà qualsevol nivell de compactació obtinguent d'aquesta manera llargues cadenes lineals d'ADN.

El procés que es dóna tot seguit és un procés purament físic basat en la densitat dels elements presents a la mescla. Les proteïnes i els greixos se n'aniran al fons degut a la seva alta densitat, mentre que les fibres d'ADN es desplaçaran cap a l'alcohol degut a la seva baixa densitat. Un cop allà, fins i tot les podem arribar a estirar amb un bastonets de les orelles o amb un escuradents.


Alb.
Avalua, avalua't

La força d'un granet de sorra

tronc

Malgrat l'aparença fràgil i insignificant d'un granet de sorra, és sorprenent el comportament que pot tenir quan aquest es troba envoltat d'altres milers de granets. Llavors, aquests petits granulats sòlids poden arribar a tenir comportaments espectaculars i, alhora, antagònics.

Per una banda, poden establir cohesions tan fortes i fermes que poden arribar a formar autèntiques estructures inamobibles. Per altra banda, es poden arribar a comportar ben bé com si fossin un autèntic fluïd. Penseu sinó, en el comportament de les dunes d'un desert.

Som-hi!

Materials
  • 1 vas de plàstic (millor transparent)
  • Sorra fina suficient per omplir el vas (quan més fina millor)
  • Un llapis (millor si és una mica rugós)

Procediments:
  • Omplim el vas amb la sorra fina.
  • Clavem el llapis dins la sorra.
  • Donem copets suaus amb la base del vas a la taula per tal de compactar la sorra.
  • Agafem el llapis amb la mà i l'estirem suaument cap enlaire. N'observem el resultat.

Resultat i conclusions

Quan els materials granulars, com és la sorra fina, es troben completament compactats, apareixen unes forces que empenyen un granet amb l'altre. El conjunt de granets es disposen formant uns arcs entre les parets del vas i el llapis. La resultant de la força és una força de component horitzontal entre el vas i el llapis. Degut a la fricció que hi ha entre els materials, apareix també una força tangencial en sentit oposat a la força del pes. Si la força de component horitzontal és prou alta, la força de fricció pot arribar a ser més alta que la del pes i això ens permetrà aixecar el vas sense grans dificultats.


Alb.


Bugs Bunny i la pressió osmòtica

tronc

La pressió osmòtica és la pressió que s'exerceix sobre les membranes semipermeables que separen dues solucions de diferent concentració degut al pas del líquid amb l'objectiu d'igualar les concentracions a banda i banda de la membrana.

Per veure aquest fenomen, realitzarem un simple experiment amb l'aliment preferit del nostre conegut Bugs Bunny: les pastanagues. Estar clar que si voleu fer saltar d'alegria en B.B. tan sols cal que realitzeu el següent experiment, pero en comptes d'utilitzar aigua salada fent-ho amb aigua destil·lada (ho entendreu quan en veieu els resultats).

Som-hi!

Materials
  • 2 pastanagues (o una de gran que es pugui partir en dues)
  • 2 recipients (per a submergir cada una de les pastanagues).
  • Aigua
  • Sal
  • Bàscula de cuina
  • Ganivet per igualar el pes de les pastanagues

Procediments:
  • Agafem les dues pastanagues i les igualem de pes amb la bàscula. Per fer-ho, podem anar tallant la que pesa més fins a obtenir el pes de la que pesa menys.
  • Omplim els dos recipients amb aigua, i a un dels recipients hi posem sal fins a obtenir una dissolució saturada de sal.
  • Introduïm una pastanaga a cada un dels recipients i esperem ben bé 7 dies.
  • Assequem les pastanagues, les pesem de nou i n'observem el resultat.

Resultats i conclusions

Degut al fenomen de l'osmosi, les cèl·lules de la pastanaga submergida dins la solució salina tendeix a perdre aigua ja que es troben en un medi hipertònic respecte el medi intracel·lular.

Això es tradueix en una sortida d'aigua de dins les cèl·lules, reduint-ne el pes i el volum. Enteneu ara per que en Bugs Bunny saltaria d'alegria si ho féssim amb aigua destil·lada?


Alb.
Avalua, avalua't

Servir aire en una copa de vidre

tronc

D'experiments sobre la pressió atmosfèrica n'hi ha un munt, però d'originals i vistosos com aquests no en trobarem gaires.

Es tracta de servir en una copa de vidre l'aire que conté un globus inflat dins una ampolla, talment com si d'una beguda es tractés. Això no està a l'abast de tothom, ja que, inflar un globus a l'interior d'una ampolla és impossible. Si proveu de fer-ho, acabereu mig marejats de tan bufar i no haureu aconseguit absolutament res. Per a poder-lo inflar, primer de tot hauríem de buidar tot l'aire de l'interior de l'ampolla, i això no és gens fàcil. De totes maneres, us desvetllaré el truc per a poder-ho fer.

Som-hi!

Materials
  • Ampolla d'aigua vuida d'1,5litres (la típica de plàstic)
  • 1 globus
  • Agulla de cosir
  • Font de calor (per exemple un encenedor)

Procediments:
  • Introduim el globus per la boca de l'ampolla de manera que quedi penjat a dins i lligat al contorn de l'entrada de l'ampolla.
  • Provem d'inflar el globus ...... .... ..... Pareu! pareu! ... és impossible. Encara que hi poseu totes les forces veureu que no s'infla.
  • A continuació fem un petit foradet a la part baixa de l'ampolla, de manera que pugui entrar i sortir l'aire de dins l'ampolla. Ho podeu fer fàcilment amb la punta d'una agulla calenta.
  • Provem d'inflar de nou el globus i posteriorment observem el comportament del globus tapant i destapant amb el dit el petit forat que hem fet a l'ampolla.

Resultats i conclusions

Inflar un globus a l'interior d'una ampolla és impossible i això és degut a que l'ampolla està plena d'aire i aquest ocupa un volum difícilment comprimible. Si fem un foradet a l'ampolla, l'aire de l'interior de l'ampolla pot sortir i el globus podrà augmentar de volum ocupant l'espai de l'aire que ha sortit de l'ampolla. Ara bé, com haureu comprovat, igual com surt l'aire de l'ampolla, també entra quan deixem d'inflar el globus, amb la qual cosa, el globus es desinfla al moment degut també a la tensió que fa la goma.

Però, com podem fer que el globus es mantingui inflat després de deixar de bufar? Està clar que, si ho aconseguim, podrem simular que omplim un got amb l'aire de dins el globus. Un efecte del tot curiós.

Per evitar que el globus perdi aire, tan sols ens cal tapar amb un dit el foradet que hem fet un cop el globus estigui inflat. Malgrat la goma del globus faci tensió elàstica, el globus no es desinflarà ja que es forma el buit dins l'ampolla, impedint d'aquesta manera que el globus recuperi la seva forma natural.

Alb.
Avalua, avalua't

Menú d'avui: "ous ferrats" sense foc

tronc

És possible fer un ou ferrat sense tenir cap mena de font de calor?
La resposta és , tot i que malauradament no ens el podrem menjar degut al mal gust que tindria.

Som-hi!

Materials
  • Un ou de gallina (també es podria fer amb un ou de perdiu)
  • Una paella petita
  • Uns 50ml d'alcohol de farmàcia (alcohol etílic desnaturalitzat al 96º). Aquests alcohols de farmàcia contenen també uns 0,10g de Clorur de Cetilpiridini (o de Benzalconi), un antisèptic que, a més, proporciona mal gust a la dissolució per evitar-ne el consum.
  • Una espàtula i un plat per retirar l'ou de la paella.

Procediments:
  • Omplim la paella amb alcohol, una quantitat semblant a la que hi posaríem si féssim un ou ferrat amb oli.
  • Trenquem la closca de l'ou i el tirem a la paella (com si féssim un ou ferrat)
  • Esperem 5-10 minuts i n'observem el resultat.
  • Finalment, retirem l'ou de la paella.

Resultats i conclusions

La transformació que es dóna quan fregim un ou consisteix en una transformació de l'estructura de les proteïnes. És el que s'anomena "desnaturalització proteica".

La desnaturalització proteica es pot donar, no només per l'acció de la calor, sinó també per variacions de pH o pel contacte amb determinades substàncies químiques com poden ser l'etanol, la sal o l'acetona. També es pot aconseguir per acció mecànica com seria batent les clares (així és com s'aconsegueix la merenga).

Les proteïnes presents a la clara de l'ou són proteïnes globulars (vàries cadenes d'aminoàcids entrellaçades en estructura 4ària). Quan afegim alcohol a l'ou, afavorim aquesta desnaturalització proteica (trencaments i formació d'enllaços), fent que les proteïnes presents a la clara canviïn les seves propietats i característiques. En conseqüència, l'aspecte de la clara canvia i passa d'estat de sol a estat de gel.


Alb.
Avalua, avalua't

Fem estalactites!

tronc

Quan pensem què podem trobar dins una cova, una de les primeres coses que ens vénen al cap són les conegudes estalactites i estalagmites (recordeu que les "tites" sempre pengen). Aquestes formacions geològiques d'origen calcari, formades bàsicament de Carbonat de Calci, són conseqüència de la circulació de les aigües subterrànies, que mica a mica van adquirint bicarbonat de calci, i la posterior precipitació química dels minerals que prèviament s'hi han dissolt.

Quan l'aigua es filtra gota a gota fins al sostre de la cova, tendeix a adherir-se a aquest i a formar gotetes. Quan aquestes perden part de l'aigua i del Diòxid de carboni, el carbonat de calci precipita formant dipòsits semblants a caramells (d'aquí que, de les estalactites, també se les anomeni "caramells"). A l'escorre's més aigua pel sostre, la precipitació de carbonat de calci continua i els dipòsits creixen en longitud i amplada constituint les estalactites. Aquestes poden arribar a ser enormes i, en molts casos, adopten formes curioses.

El carbonat de calci pur és blanc, però les estalactites acostumen a tenir diferents colors a causa de les impureses que conté el mineral. Part de l'aigua filtrada cau en el terra i s'acumulen masses de carbonat càlcic semblants a estalactites invertides. Aquests dipòsits, que creixen cap amunt des del terra de les coves, s'anomenen estalagmites.

Avui farem una estalactita. Anem per feina!


Materials
  • Dos gots de vidre
  • Aigua calenta suficient per omplir els dos gots
  • Un fil o cordill de cotó d'uns 35cm (és important que no sigui fil sintètic)
  • Dos clips
  • Sal de cuina (amb uns 250g en tindrem de sobres)
  • Un plat petit (també pot servir el tap d'un pot de Nocilla o quelcom semblant)

Procediments i mètode:
  • Omplim els gots amb aigua calenta i hi tirem la sal. Remenem fins a aconseguir una dissolució saturada de sal a tots dos gots.
  • Posem el plat petit entre els dos gots.
  • Enganxem els clips als dos extrems del fil de cotó i submergim els dos extrems - un a cada got. Amb el clip el què es pretén és que el fil s'enfonsi dins la solució salina i per tant no suri. Procurarem que el fil (entre els dos gots) quedi penjat de tal manera que faci panxa cap en vall.
  • Deixem el muntatge fet i en funcionament durant uns 7 dies i observem el què passa (el procés és lent però anirà més ràpid quan més alta sigui la temperatura ambient).

Resultats i conclusions

La solució salada puja per capil·laritat al llarg del fil i cau gota a gota al plat petit. L'aigua de la dissolució s'evapora lentament però no la sal. Aquesta sal acaba formant cristalls per un procés anomenat "sedimentació evaporítica".

En funció de quines siguin les condicions ambientals, tardarem més o menys o obtenir uns resultats satisfactoris del nostre experiment. Les temperatures altes augmenten els nivells d'evaporació i això n'accelera la sedimentació salina, i en conseqüència la formació de l'estalactita.

Alb.

Benvinguts!

tronc

Hola amics i amigues.

Espero que gaudiu de tots els experiments que aniré afegint al meu blog "Natura divertida". Es tracta d'un munt d'experiments que es poden realitzar tranquil·lament a casa, amb materials quotidians i amb una despesa econòmica mínima o, en molts casos, nul·la.

No dubteu en provar de fer-los i afegir el vostre comentari. Estic convençut que us ho passareu molt bé veient la màgia que amaga la natura i el què es pot arribar a fer utilitzant materials ben simples. N'estic segur!

Ànims i endavant.


Alb.